Fa unes dècades l’activitat física no es recomanava per a les dones embarassades. Actualment, s'estén que l'embarassada no està malalta i, per tant, si no hi ha alguna contraindicació clara, aquesta recomanació no té cap tipus de recolzament científic. De fet, la Societat Canadenca de Fisología de l'Exercici recomana que en cap cas s'hauria de recomanar el repòs absolut i sí un mínim d'activitat física per a una dona embarassada. A més, de manera clara i com comentarem a continuació, s’han vist amplis beneficis de continuar o d'incloure la pràctica d’exercici físic durant l'embaràs. A pesar d’açò, hem d’atendre a unes consideracions i unes pautes específiques per a aquest tipus de població per a què siga efectiu, i sobretot per a què no siga contraproduent.
En el següent article presentem estratègies encarades a la recuperació de l’esportista de resistència, encara que les podem aplicar a molts altres esports. Així, i a banda de la importància de la planificació, de seguir un programa d’entrenament i tindre un seguiment personalitzat d’assimilació de la càrrega programada (diari d’entrenament, quantificació de la càrrega externa, escala POMS, escales subjectives de percepció de l’esforç, TQR –total quality recovery-, variabilitat cardíaca...), i sabent que el programa d’entrenament pot ser i és normalment flexible i modificable en funció d’eixa assimilació, les estratègies de recuperació són i deuen ser una ferramenta indispensable que hem d’utilitzar per a poder progressar en l’entrenament diari, i hem de donar la rellevància que li cal. Sabem que un entrenament de qualitat no és res sense una bona recuperació i que, com ja hem dit altres vegades, l’entrenament no acaba quan deixem de practicar activitat física, si no que existeixen una sèrie de “deures” (normalment coneguts com a entrenament invisible) que l’esportista ha de fer per a optimitzar i maximitzar l’efecte de l’entrenament. I açò té major importància, si cap, en etapes on l’entrenament s’endureix o quan estem en ple període competitiu.
Com hem comentat, tot aquell entrenador amb un mínim de formació ha d’incorporar amb rigor programes de força específics a l’esport en qüestió. Concretament, als esports de resistència, sabem quehi ha moltes possibilitats de que un treball de la força mal plantejat interferisca negativament en l’entrenament específic de resistència, així que hem de prendre mesures i saber com organitzar les sessions per tal d’optimitzar el temps i maximitzar els efectes del treball d’ambdues capacitats físiques. Així, sorgeixen preguntes com: La força abans o després de la resistència? Depén del tipus de força o del de resistència? Millor treballar-les juntes o separar-les? Anem a intentar aclarir com organitzar-ho per a que aquesta interferència negativa o concurrència siga mínima o inexistent, o inclús que siga positiva. Ací van algunes premisses:
Com hem comentat en l’entrada anterior, ja quasi ningú dubta de la utilitat i necessitat de treballar la força en qualsevol esport. Però, per què és important als esports de resistència?
Cada vegada els esportistes de resistència i entrenadors se n’adonen més de la importància i necessitat de treballar la força per a augmentar el rendiment. No obstant, la força, i encara que depén en certa mesura de l’esport, no és un factor directe de rendiment, si no més bé és un limitant d’aquest. Açò vol dir que si no tenim certs valors en algunes manifestacions de la força, no podrem desenvolupar altres factors que sí seran determinants. En funció de l’esport podríem dir que la força pot tindre encara major importància (el cas de l’esportista de trail, per exemple), però anem a veure unes recomanacions comuns i generals que deguem d’atendre a l’hora de planificar.
